NACIÓ

La defensa de la Nació Catalana, entesa com la comunitat formada per aquelles persones que són de llengua i cultura catalanes, és la raó de ser del nostre partit.  Per això, quan parlem de Nació ens referim sempre a tots aquells ciutadans que s’identifiquen com a catalans, visquin o no al Principat de Catalunya.

El nostre objectiu principal és l’alliberament nacional, que entenem ha de ser unilateral. Tanmateix, considerem que els esdeveniments des de 2017 han suposat un retrocés en la consciencia nacional dels catalans, per la qual cosa es fa necessari treballar a tots els nivells per recuperar el sentiment nacional català i per fer possible viure plenament en català a Catalunya.

Un dels objectius principals per a recuperar la nació és crear les situacions idònies per tal que la comunitat catalana a l’estranger pugui tornar. Aquesta és una prioritat absoluta.

Per tal d’enfortir la nació catalana internacionalment, obrirem delegacions a l’estranger. Prioritàriament, a aquells estats on els recolzaments i les relacions siguin més beneficioses per a la nació catalana. Les relacions internacionals s’han d’orientar a afavorir els catalans, no pas a millorar la situació mundial o a servir interessos de tercers. Com a nació no podem tenir amics, sinó que hem de buscar aliats.

En tot cas, els principals àmbits d’actuació han de ser:

1. Educació de qualitat i en català

Les reformes educatives de la darrera dècada han tingut dues conseqüències: d’una banda, la disminució de la qualitat de l’ensenyament, i d’altra banda una completa descatalanització dels projectes educatius.

Pel que fa al primer punt, cal fer un pas enrera i tornar al currículum per continguts que era vigent fa uns anys. L’adquisició d’habilitats i la flexibilitat educativa, entesa com a inclusivitat i adaptació a les característiques individuals dels alumnes, no pot anar en detriment de l’adquisició de coneixements bàsics i del foment del pensament crític.

D’altra banda, han desaparegut continguts com la història de Catalunya, fins al punt que, actualment, és perfectament possible que un nen acabi la Secundària obligatòria sense conèixer res de la nostra història i amb un coneixement de la llengua molt limitat. Això és inacceptable. Cal establir mínims en l’ensenyament d’ambdues matèries i garantir que els docents estan preparats per impartir-les. També és necessari posar en valor la cultura catalana a les escoles, recuperant aquelles activitats docents que n’impulsin el coneixement tant dins de l’horari escolar com en activitats extraescolars. I, finalment, cal fomentar el contacte dels estudiants amb el territori. Conèixer el propi país és imprescindible.

2. Recatalanització de l’administració

La Nació Catalana ha anat perdent el control de les institucions al llarg de les darreres dècades, sobretot a nivell de llengua. Ja fa uns anys que és habitual sentir parlar castellà al Parlament de Catalunya i diversos partits han fet bandera d’una animositat total contra la llengua catalana en l’àmbit públic. D’aquesta ofensiva se n’han derivat tot tipus d’atacs a la immersió lingüística en l’àmbit de l’ensenyament, una castellanització creixent de la sanitat, una manca total de presència del català en la justícia i constants problemes per interactuar en català amb els cossos de seguretat.

Per això, cal que recuperem el terreny perdut. S’ha de legislar per establir l’obligatorietat del coneixement del català per tots els treballadors públics de Catalunya, independentment de si pertanyen a l’administració municipal, autonòmica o estatal. En el cas de persones que ja treballen a l’administració, s’han d’establir terminis per complir el requisit de coneixement de la llengua i, en cas d’incompliment, establir mecanismes que permetin el trasllat de la persona en qüestió a una altre lloc sense aquest requisit o el seu acomiadament. Quan es tracta de noves contractacions, cal establir com a mèrit en els concursos i oposicions el fet de ser català i/o haver-se format a Catalunya.

El català ha de ser la llengua vehicular de l’ensenyament i la llengua d’atenció prioritària a la sanitat, la justícia i l’administració en general. Tot incompliment dels drets lingüístics dels catalans ha de ser investigat i, si cal, sancionat.

D’altra banda, cal convertir els Mossos d’Equadra en un cos policial autènticament català i al servei dels catalans. La llengua de comunicació tant internament com externa ha de ser el català.

3. Retorn dels catalans a la diàspora

A dia d’avui hi ha almenys 350.000 catalans vivint fora del Principat de Catalunya, i això sense comptar els que viuen a l’Estat Espanyol. Aquesta diàspora és causada en gran part per la recerca de millors condicions laborals, i per tant és reversible.

Des de Catalunya s’ha de fer tot el possible per recuperar aquesta població i incorporar-la al mercat laboral català en les millors condicions possibles. Mesures com les ajudes als retornats, que s’apliquen en altres territoris, haurien de ser estudiades.

ECONOMIA

L’economia catalana ha de recuperar la força i el dinamisme que tenia anys enrere.
Des d’ALTERNATIVA apostem per una economia de mercat i impulsarem i donarem suport a aquelles iniciatives que impulsin la creació de llocs de treball, l’augment dels salaris i la millora de la productivitat.

1. Suport a PIMES, autònoms i assalariats

Catalunya ha estat sempre una nació amb una gran iniciativa empresarial. Vam ser la primera nació del sud d’Europa que es va industrialitzar i seguim tenint un gran potencial com a creadors de negocis i generadors de llocs de treball.
Però el 99% del teixit empresarial català està format per autònoms i petites empreses (amb menys de 50 treballadors), que són molt vulnerables davant l’excés de burocratització del sistema i que pateixen molt la càrrega impositiva.
Per afavorir-ne l’èxit cal, doncs, reduir al mínim imprescindible les traves burocràtiques, incloent la reducció dels temps de tramitació de documentació, i limitar les taxes , oferint exempcions durant els primers mesos d’activitat.
La càrrega impositiva ha de calcular-se en funció dels beneficis reals d’autònoms i empreses i no pas en base a taules i estimacions prefixades i, com que entenem que això és el que fa l’IRPF, rebutgem l’existència de l’impost d’autònoms i l’impost de societats. En aquest sentit, prenem com exemple Dinamarca, on aquesta quota mensual no existeix i només es tributa en funció dels beneficis.
en la qual els autònoms i les petites empreses no trobin traves burocràtiques per exercir la seva activitat, i proposem una reducció generalitzada dels impostos i taxes que graven l’emprenedoria.

Així mateix, ens proposem reduïr la carrega impositiva que suporten els treballadors assalariats.

2. Impulsar el sector primari

Entre 2010 i 2020 el sector agrícola català va perdre gairebé 5000 treballadors, cosa que suposa, segons les estadístiques d’Unió de pagesos, un descens del 17% en la població pagesa. Dels que queden, només un de cada deu té menys de 40 anys. El camp està envellint, i no hi ha relleu generacional, ja que la constant davallada dels preus dels productes agraris i la dependència de les grans corporacions fa cada cop més difícil viure de l’agricultura o la ramaderia. I fins i tot per aquells que han trobat vies per sobreviure, com ara l’agricultura ecològica, se’ls fa molt costa amunt fer arribar els seus productes al consumidor sense dependre d’intermediaris.
A més, a Catalunya, que ja per se és un dels països del món amb menys terra cultivada per habitant, més de la meitat del que es produeix es destina a l’exportació. I, viceversa: el 80% dels productes disponibles als mercats catalans són d’importació. Com a país estem cada dia més lluny de la sobirania alimentària: cada dia que passa som menys autosuficients, depenem massa dels productes que venen d’altres països i això ens fa vulnerables a les fluctuacions dels preus i a la disponibilitat.
Per aquesta raó és necessari posar en valor el sector primari, facilitar-ne la feina i afavorir aquells models de producció que permetin que les petites i mitjanes explotacions puguin funcionar. El camp català ha de constituir la principal font d’aliments pels catalans.

SOCIETAT

Catalunya és una Nació Cultural amb més de mil anys d’història i un corpus de costums i tradicions que configuren una cultura pròpia i única, d’arrel pagana i amb una important aportació de la tradició judeocristiana, a la qual ni volem ni podem renunciar. Tanmateix, també cal recordar que som una nació que sempre ha estat a la vanguàrdia del progrés social i polític: tenim el sistema parlamentari més antic d’Europa, vam ser el primer territori europeu on es van abolir els mals usos i les Constitucions que ens van regir fins 1714 eren de les més avançades d’Occident, la jornada laboral de 8 hores es va aconseguir gràcies a les protestes de la Canadenca i la primera dona que va ocupar un lloc de poder a Espanya va ser la catalana Federica Montseny, ministra durant la II República. Fins i tot hem estat pioners en reconèixer drets a la comunitat LGTBI. Per això, el gran repte que tenim en l’actualitat és el de compaginar el respecte a les tradicions i a la catalanitat amb tots aquests avenços que s’han assolit al llarg dels anys i que han resultat beneficiosos pels catalans. Cal entendre que protegir la nostra manera de ser no està renyit amb viure al segle XXI, i que és vital mirar al futur, no al passat.
Volem construir una societat que respecti la nostra història i els nostres costums, que protegeixi la nostra cultura i impulsi l’ús de la nostra llengua, però que no estigui tancada en sí mateixa ni es mantingui ancorada en debats que ja haurien d’estar superats

1.Natalitat

Els catalans som minoria a Catalunya i ja hem iniciat el camí de la desaparició total com a poble. I no som una excepció: el que entenem com a món occidental tendeix a taxes de fertilitat per sota dels 1,5 fills per dona, i això, unit a una immigració que en molts casos és massiva i descontrolada, amenaça directament la pervivència de la majoria d’aquestes nacions.
La taxa de fertilitat catalana, d’1,2 fills per dona, és molt inferior a la de l’índex de reemplaçament (2,1 fills per dona), i dona com a resultat una reducció del 50% en el nombre de catalans a cada generació.
Si atenem al creixement natural del poble català, la població al principat hauria de ser avui menor que el 1950, i això, que per se podria no ser problemàtic, ja que hi ha països menys poblats que el nostre que funcionen perfectament, esdevé un problema terrible quan ens adonem que la immigració dels darrers 40 anys, i molt especialment la dels darrers 20 (procedent d’Àfrica i l’Amèrica hispana), es reprodueix a un ritme molt més gran.
En aquest context, estem assistint a un procés de substitució demogràfica en el qual els catalans ja hem estat superats pels espanyols i aviat ho serem també pels immigrants no espanyols. La població culturalment catalana, envellida, veurà aviat com la nostra cultura i la nostra llengua són abandonades per noves generacions de “catalans” que només ho són de nom.
És hora, doncs, de prendre iniciatives per estimular la natalitat dels catalans, una tasca en la que cal que s’impliqui no tan sols el govern sinó també la societat civil, i que comença amb la presa de consciència de ser una nació i la determinació de continuar existint. Des de la política s’hauria de facilitar la vida de les famílies en tot allò que sigui possible, i donar suport a totes aquelles mesures preses des de la societat civil que tendeixin a crear lligams entre els catalans. Per protegir una cultura cal que els seus membres treballin plegats.

2. Racionalitzar les ajudes socials

Cal revisar el sistema d’ajudes socials per evitar duplicacions i cobraments indeguts, alhora que s’agilitzen els processos de sol•licitud i concessió d’aquestes ajudes un cop reconegudes. Els requisits per accedir-hi han de ser objectius i comprovables en tots els casos.
Les ajudes s’han de concedir amb un estudi previ de la situació dels demandants, per evitar que persones que no les necessiten s’aprofitin del sistema, i sempre que sigui possible l’ajuda ha de ser substituïda per la contractació temporal del sol•licitant. Als nostres municipis hi ha moltes feines per fer a les que podrien accedir persones vulnerables sense cap qualificació.
L’objectiu de les ajudes socials ha de ser sempre permetre la reintegració del sol•licitant al mercat laboral, i mai poden ser concedides de manera indefinida.
No s’ha de concedir cap tipus d’ajuda a estrangers, ni tan sols als que resideixen legalment al nostre país. L’estada de qualsevol persona estrangera a Catalunya ha d’anar lligada a la seva capacitat de mantenir-se a sí mateixa, ja sigui per disposar d’efectiu, comptar amb suport familiar o tenir un contracte de treball vigent. En cas de no comptar amb cap d’aquestes coses, i de no estar en situació de desamparament complet, com és el cas d’apàtrides i refugiats, els immigrants han de tornar al seu país o marxar cap a algun altre lloc. Catalunya no pot funcionar com una ONG.

3. Gentrificació i descatalanització del patrimoni

En les darreres dècades, els catalans hem patit un procés de descatalanització del patrimoni, que ha passat de mans catalanes a particulars i empreses estrangers. En molts casos això ha suposat la destrucció d’aquest patrimoni per afavorir interessos de grups d’inversió, amb exemples com els de l’enderrocament d’edificis històrics o el soterrament de restes arqueològiques per fer blocs de pisos, o la modificació d’aquests elements per dedicar-los al gaudi de turistes i expatriats.
Això ha donat lloc a la modificació del paisatge català, especialment a les zones més turístiques de la costa i a l’AMB, avui espais massificats d’on els autòctons han de marxar per la gentrificació i la conseqüent alça dels preus dels habitatges. Famílies catalanes són expulsades de ciutats i pobles on han passat tota la vida mentre els edificis que ocupaven es transformen en hotels, apartaments turístics o pisos pensats pel cohabitatge.
És obligació del govern evitar aquesta deriva, establint normatives que dificultin l’adquisició d’habitatge per part d’estrangers i limitant l’ús turístic de les vivendes. Cal garantir la protecció del patrimoni històric i facilitar l’accés a la vivenda dels catalans, ja sigui bonificant la compra de vivenda, actuant d’aval en contractes de lloguer o augmentant l’oferta de VPO.
Catalunya no tan sols ha de ser culturalment catalana. També ha de ser un lloc on els catalans puguin viure.

4. Repoblament de la Catalunya interior

Una part important de la Catalunya interior està buidant-se. Les zones més afectades pel despoblament són les comarques de les Garrigues, el Priorat, el Ripollès i la Terra Alta, però el problema es dóna en major o menor mesura a gran part de les comarques interiors de Tarragona, la Plana de Lleida i el Pirineu. 200 municipis estan en risc de desaparèixer i fins a 500 es poden considerar micropobles.
Cal treballar per revertir aquesta situació, afavorint la repoblació dels micropobles i, en general, de les àrees rurals, i cal fer-ho des de la racionalitat, seguint tres premises bàsiques:
• S’ha d’afavorir la repoblació per part de catalans. Els programes de repoblació han de dirigir-se en primer lloc a la població autòctona i s’ha de prioritzar el retorn de gent de la zona que vulgui tornar-hi.
• La repoblació no ha de fer-se a costa de la idiosincràcia del món rural. En els programes de repoblació s’ha de prioritzar aquelles persones que pretenguin dedicar-se a activitats tradicionals i/o que estiguin disposats a rehabilitar vivendes ja existents. Mantenir l’essència del món rural forma part de la protecció de la nostra identitat. No es tracta de convertir els pobles en el resort turístic de la població urbana.
• La repoblació ha de ser afavorida amb una millora de les condicions d’habitabilitat dels pobles, no pas amb ajudes i subvencions, que, en tot cas, han de ser puntuals. El món rural ha de ser habitable, estar ben comunicat i oferir oportunitats laborals.

5. Seguretat ciutadana